Mas Sant Iscle

Mas Sant Iscle

Situada al nucli de Sant Iscle, al costat de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, a l’est de la urbanització de Pineda de Bages, els quals formen un nucli definit com la sagrera de Sant Iscle.
Els orígens del mas Sant Iscle cal buscar-los en la tradició de l’existència d’un assentament humà al voltant de la parròquia de Sant Iscle. Com a església apareix ja documentada l’any 950, i des del 1035 es té constància de l’existència d’una sagrera al seu voltant. Malgrat que aquesta sagrera desaparegué segurament entorn als segles XIII- XIV, no degué quedar del tot despoblada, sinó que es degué transformar en tres o quatre masos habitats al voltant de l’església, que conreaven les terres del voltant.
El Mas Sant Iscle és sens dubte el més antic conservat dels que conformaven aquesta antiga sagrera. Del total de cases de la sagrera és l’únic adossat a l’església i que tenia comunicació directa amb ella, fet que fa pensar que els seus propietaris tenien algun tipus de privilegi especial sobre l’església. El fogatge del 1553 apareix un personatge conegut com En Canals, topònim que també es coneixia com a cognom dels propietaris del mas. En el segle XX, els propietaris van marxar a Barcelona deixant una família de masovers que hi residí fins el 1924. Dit any, la propietat fou adquirida per la família Vilanova, que la té fins ara, i ha recuperat el conreu de la vinya en les serves finques.
L’edifici actual ha sofert múltiples modificacions al llarg del temps, conservant com antic només alguns paraments de la planta baixa de la zona propera a l’església. Les necessitats i canvis posteriors l’han convertit en una amalgama de cossos afegits en diferents moments històrics, que ofereixen actualment una en forma de L, amb un petit escaire enfonsat al cantó S-O, a tocar de l’església, on s’han conservat algun dels trams antics de la casa. Compta amb semi-soterrada, planta baixa, primer pis i golfes. A principis del segle XX, tingué lloc una ampliació de la casa de notables conseqüències arquitectòniques, i que proporcionà la fisonomia actual del mas. Com a última fase constructiva, destaca l’aixecament ja a finals del segle XX, d’uns moderns cellers sobre uns de més antics, creant un carrer entre els cellers i el mas que condueix a l’interior de la sagrera.
Interiorment la casa ha estat restaurada i consolidada els darrers anys, especialment l’espai de la planta baixa, recuperant l’embigat original i recomponent els terres. També han estat repicades algunes parets, especialment les pertanyents a la zona més antiga de la casa, a tocar de l’església, eliminant la capa de guix que les protegia.

Darrera actualització: 17.12.2014 | 02:00
Darrera actualització: 17.12.2014 | 02:00